Sílvia Pérez Cruz i Javier Colina Trio, o l’esferificació en el món de la música

Sabors coneguts, que arriben de sobte al paladar, o millor dit a l’oïda, presentats en petites càpsules que són els solos dels instruments del Javier Colina Trio i les filigranes vocals de l’empordanesa Sílvia Pérez Cruz [facebook]. I és que partint de composicions cubanes i mexicanes, arrosseguen les cançons cap al jazz sense ser ben bé jazz, en una fórmula molt personal que entra bé a àmplies minories. De fet, al teatre Monumental de Mataró aquest divendres 20 de gener li van quedar tot just una cinquantena de butaques sense cul al damunt, fet que no aconsegueix quasi ningú a la capital del Maresme en els temps que corren. Però el que és millor, les prop de 800 persones que hi eren van semblar sortir ben satisfetes de l’hora i mitja d’espectacle que Pérez Cruz i els tres músics havien ofert, i que va servir per inaugurar el 7è Cicle de Músiques Tranquil·les organitzat per la Casa de la Música Popular de Mataró [web].

Satisfetes malgrat que quasi totes les cançons interpretades tenien un to ben trist, molt de desamor i de nostàlgia, i que els temes s’allargaven en ocasions fins a quasi els deu minuts. No obstant, tot el que toca – o canta – la palafrugellenca està destinat a l’èxit; sens dubte, la seva veu ja s’ha fet un lloc entre les millors i més celebrades del país, i, amb una cabellera cada vegada més llarga i una actitud en escena ara ja sí madura, supera amb escreix tots els reptes que es planteja. O que li plantegen, ja que aquest espectacle i disc – titulat En la imaginación [web]– va ser una proposta que li va fer fa dos anys el contrabaixista, i que Pérez Cruz s’ha fet plenament seva. En quant al trio, evidentment la qualitat queda fora de tot dubte – genial el recital final del bateria Marc Miralta -, tot i que Javier Colina peca d’ànsies de protagonisme amb els seus repetitius i inacabables solos de contrabaix, un instrument poc agraït, d’acord, i amb el què de ben segur és dels més hàbils i virtuosos, també d’acord, però hagués estat d’agrair repartir molt més joc sobretot cap el pianista Albert Sanz.

L’espectacle ja porta un bon temps de gira – fins i tot ha anat a Cuba – i està tan rodat que en molts moments s’atreveixen a afegir coses noves a unes composicions ja de base complexa. Del repertori, destacar títols com Qué dirás de mi, la cançó de bressol Belén, Ella y yo – amb només veu i contrabaix -, o els dos bisos, La tarde i Ya no te acuerdas de mi, ya no me quieres. Merescuda ovació final a una proposta força única, diferent, cuinada de manera singular i especial. XAVIER AMAT/MARC ARISA